L’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya ha atorgat el Goya d’Honor 2024 a Juan Mariné, director de fotografia i restaurador de pel·lícules, molt estimat i valorat pels professionals de la indústria del cinema.
Juan Mariné, que al desembre farà 103 anys, acapara diversos i prestigiosos premis de la indústria cinematogràfica: Premi de Recerca Patronat Juan de la Cierva (1964), Premi Nacional de Fotografia (1966), Medalla d’Or al Mèrit a les Belles Arts (1990), Premi Nacional de Cinematografia (1994), Medalla d’Or de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya (1996), Premi Segon Chomón Contribució Tècnica a la Cinematografia, de l’Acadèmia de les Arts i de les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya (2001), Espiga d’Or d’Honor a la 60a Setmana Internacional de Cinema de Valladolid. SEMINCI (2015) i Premi Maria Honorifica a la 50a Edició Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya (2017).
Juan Mariné és membre de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, de l’Associació de Directores i Directors de Fotografia (AEC), d´AISGE, Membre d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català i Patró d’Honor de la Fundació Aula de Cinema Col·lecció Josep M. Queraltó.
La vida de Juan Mariné mereix ser explicada. Les seves vivències i la seva longeva trajectòria professional donen més d’una pel·lícula i una llarga sèrie de televisió. De moment s’han fet quatre documentals: Juan Mariné: L’aventura de fer cinema (2017) de Primitivo Pérez; “El Submariné” de Wenceslao Scyzoryk; “Juan Mariné: entre llum i ombra” (2023) de Rafael Toba i “Juan Mariné. Un segle de cinema” (2023) de Maria Lluïsa Pujol, que s’estrenarà a finals de novembre als cines Filmax Gran Via de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelona).
De les 140 pel·lícules que ha fet cal destacar títols com “L’ombra il·luminada” (Carlos Serrano de Osma, 1948), “El santuari no es rendeix” (Arturo Ruiz Castillo, 1949), “Dia rere dia” (Antonio de l’Amo, 1950), “El pescador de cobles” (Antonio de l’Amo, 1953), “Orgull” (Manuel Mur Oti, 1955), “La gata” (Margarita Alexandre i Rafael M. Torrecilla, 1956), “091, policia a la parla ” (José María Forqué, 1960), “El jove rebel” (Julio García Espinosa, 1961), “La gran família” (Fernando Palacios, 1962), “Històries de la televisió” (José Luis Saenz d’Heredia, 1965), “La ciutat no és per a mi” (Pedro Lazaga, 1965), “Un milió a les escombraries” (José María Forqué, 1967), “Els nois del Preu” (Pedro Lazagaa, 1967), “Sor Citroen” (Pedro Lazaga , 1967), “A 45 revolucions per minut” (Pedro Lazaga, 1969), “L’astronauta” (Javier Aguirre, 1970) i “Supersonic Man” (Juan Piquer Simón, 1979).
El Goya d’Honor és el millor colofó possible a una trajectòria tan brillant i exemplar com la de Juan Mariné qui va estar molt a prop el 1988 d’aconseguir el Goya als Millors Efectes Especials pel seu treball a “Slugs, muerte viscosa”, de Juan Piquer. Un error en els crèdits de la pel·lícula va impedir que se l’emportés. El Goya d’Honor de l’Acadèmia de cinema salda la injustícia.